Una de les maravelles de aquesta vida es la quantitat de primeres vegades que hi han. Tant és que siguis un nadó que descobreix un nou mon estrany, ple de colors i sorolls, com un adult ja no tan jove que s'inicia en qualsevol activitat nova. Aquest es el meu cas, ja que des de fa uns pocs mesos, he estat adoptat pel Grup de Teatre L'Horitzó, i des de llavors, m'he convertit en una mena de nen petit que tot ho observa, entre admirat i divertit, donant els seus primers passos teatrals.
I com aquelles nines ruses, dins d'aquesta meva primera vegada, s'amagava una altra. Aquest mes de Novembre, encara en ple periode d'aprenentatge, van ser la meves primeres festes del Clot-Camp de l'Arpa. El meu primer contacte s'ha centrat en dos activitats amb participació del Grup de Teatre: el Recital de Poesía de la Comissió de Teatre de la federació d'Entitats, que va ser el día 10 a la Farinera del Clot, i la representació de l'obra “La reina de la bellesa de Leenane”, el passat 25 de Novembre al Abraxas de Foment Martinenc.
Reconec que mai hi havia anat a un recital de poesia, tot lo més havia llegit en solitari. Em va sorprendre i agradar molt veure un espectacle d'aquesta mena. Va ser molt variat, amb cançons i poemes diversos a la primera part: la segona girava al voltant de tots aquests objectes quotidians que ens envolten i que, qui ho havia de dir, també son poesia. Maletes, ganivets, televisors...tot es pot convertir en poesia. I qué complicat es llegir poesia en veu alta...vaig sortir amb la sensació de que mai podria fer-ho. Quant de mèrit té, això de recitar poemes.
El següent espectacle va ser el teatre. Com ja us podeu imaginar, al teatre he anat sovint. Pero ara era diferent; ara hi era a dins, darrera l'escenari, ara el mirava amb ulls nous. I la representació no comença el diumenge quan els actors pugen a l'escenari, no. Hi ha un munt de feina per fer que comença els dies d'abans, amb l'assaig general, el muntatge de la tramoia, el só, les llums...no s'ha de descuidar res pel gran esdeveniment.
Ja és tot a punt, el públic va ocupant els seus llocs, i de sobte noto una sensació estranya...¡estic nerviós! Penso en els meus companys, en el treball que han fet als assajos, quins nervis estaran passant... ¿surtirá tot bé? Però no hi ha temps per més, les llums s'apaguen i els focos tímidament il·luminen l'escenari. Els meus companys desapareixen; ara son la Mag Falan i la seva filla Maureen, en Ray i en Pato Doolly, desgranant en dos hores les seves petites històries i els seus grans drames. Llavors, m'en adono del que passa a les butaques...el public riu amb les malícies de la vella Mag, s'angunia amb les baralles entre mare i filla. I jo somric de veure'ls i escoltarlos. Aquesta es sense dubte la veritable màgia del teatre, el transmetre emocions als espectadors. L'actuació ha estat magnífica, tots han estat meravellosos, els aplaudiments atronen. El públic marxa satisfet, però aixó no s'ha acabat. Amb el ressó dels aplaudiments encara a les orelles i el somriure pintat a la cara, s'ha de desmuntar l'escenari. La taula, la porta, les parets, tot desapareix en pocs minuts com si mai hi hagués estat allá. La gent del grup treballa de valent, carregant la furgoneta amb el que fa una estoneta era una cuina o un menjador, i portant-los de nou cap al Centre. Cansats – sobre tot els actors- però contents d'haver fet allò que ens agrada, marxem cap a casa amb el dia ja acomiadant-se. Bé, la veritat es que jo no he fet gran cosa, a banda de enlluernar-me, si de cas he posat un petitet grà de sorra. Pero marxo feliç i il·lusionat, perque sé que aixó només ha estat el començament d'aquesta aventura.
(Alex Garcia)
